L’estranya obligació d’animar: estar sense intervenir

Hi ha una mena de convenció no escrita, una llei invisible però poderosa, que diu que els pares, quan ens asseiem a la grada, hem de convertir-nos en animadors a temps complet. I no qualsevol tipus d’animador, no: parlem d’un híbrid entre entrenador personal, mestre zen i DJ de casament.

Aquesta necessitat d’animar contínuament —sobretot quan el nostre fill o filla s’acosta a finalitzar una jugada— sembla més una resposta a les nostres pròpies emocions que no pas al que realment necessiten ells: concentració.

Perquè precisament en aquell instant, quan tenen al davant el porter, la porteria i tot un món de possibilitats, és quan més callats hauríem d’estar. I no perquè no ens importi el que fan, sinó perquè potser el millor suport que podem oferir és no afegir soroll.

Les mil indicacions que surten de la grada, per més benintencionades que siguin —xuta! passa-la! obre a banda!— sovint acaben atabalanant. El cervell del nen ja està prou ocupat intentant decidir si remata amb l’esquerra o si espera el desmarcatge del company. No li cal també fer d’intèrpret simultani de cinc adults que criden alhora.

Hi ha qui diu que estar en silenci és estar absent. Però de vegades, estar-hi en silenci és la forma més plena de presència. És dir: “Confio en tu”. És demostrar que no cal controlar-ho tot, que el joc és d’ells, no nostre.

Acompanyar no és dirigir. No cal que animem cada acció com si fos una final del mundial. De fet, no cal animar sempre.

Cal estar. I estar bé. Sense interferir.